La Gala de Campdevànol és representativa d’antigues danses cerimonials. El seu origen es troba en el traspàs de càrrecs de les pabordies del Roser, un relleu que es feia al setembre per la festa del Roser.
També, s’ha vist la dansa com una representació del dret de cuixa del senyor feudal amb les noies de la població, una interpretació romàntica inspirada en el llegendari del Comte Arnau.
La primera referència escrita de la dansa la trobem al 1888 al diari “El Ripollès”, amb aquesta menció: “a causa de la lluvia no ha podido bailarse el domingo la Danza, que se verificó el lunes, siendo pocas las parejas que en ella tomaron parte.” (El Ripollès nº 31, 23 setembre 1888, pàg. 3). Malgrat la manca de referències documentals anteriors, es creu que és molt més antiga i que podria remuntar-se al segle XVII, temps en que les confraries del Roser tenien molt de pes.
Des de finals del segle XIX, es disposa de diversa documentació, sobretot de la publicada a la premsa local. La Gala va estar al punt de mira de diversos folkloristes, els quan en van destacar l’interès i singularitat.
La dansa durant el segle XX ha anat incorporant canvis en el vestuari, en la part coreogràfica i musical, i en el sistema de renovació dels balladors, modificacions que no n’han afectat l’estructura bàsica.
El nom de La Gala li vindria donat per ser la dansa de gala de la Festa Major, o pel fet que el capdanser galeja a totes les balladores. Antigament, també, era coneguda amb el nom de Ball de les Caputxes i Dansa del Roser, i es feia després de la processó, en un camp cedit per l’ocasió. A diferència d’ara, havia estat una dansa oberta; quan el capdanser havia ballat amb totes les pabordesses, s’obria el torn del públic. Cap parella no podia incorporar-s’hi fins que la noia no havia ballat primer amb el capdanser, aquest la feia ballar i després la lliurava al noi que l’havia demanat, sense que sovint la balladora sabés a qui seria entregada. La dansa podia durar hores, depenent del nombre de parelles que hi participaven.
La Gala o Dansa de Campdevànol és l’acte principal de la Festa Major del Roser que es celebra el tercer diumenge de setembre. Es balla el diumenge i el dilluns a les 18h a la plaça de la Dansa, amb un protocol i cerimonial molt acurats. Sols en casos molt excepcionals es balla fora d’aquests dies o fora de la població.
La Gala del diumenge és la més esperada, aquell dia hi ha més públic i autoritats convidades. El dilluns, amb públic sobretot de Campdevànol, s’aprofita per estrenar nous balladors.
Actualment és una dansa tancada, en la que són de gran importància tots els aspectes musicals, coreogràfics i també històrics, socials i estètics. La dansa és molt elegant i és un tret que la caracteritza.
L’assaig de la dansa es fa quinze dies abans al Centre Cívic, sota la supervisió del director del grup de balladors, que és qui convoca els assajos, qui selecciona els nous balladors i els ensenya la dansa. També durant els mesos d’estiu s’organitza una sessió setmanal oberta a tots els que volen aprendre la dansa.
La ballen sis parelles i el capdanser, en total 13 balladors. D’edats compreses entre els 18-27 anys aproximadament, a excepció del capdanser que sol ser, en alguns casos el de més edat o/i el què fa més anys que balla la Dansa. Anys enrere les edats eren més diverses, i hi havia balladors més veterans.
Abans de la dècada de 1950, eren cinc les parelles que ballaven, i es creu que antigament podrien haver estat quatre parelles de pabordes més el capdanser.
El capdanser, anomenat també galer, és la figura central de la dansa i s’ha arribat a identificar amb el senyor feudal. Porta a la mà esquerra una almorratxa amb cintes de colors i plena d’aigua perfumada, amb la que, durant la dansa, ruixa a totes les balladores. Va vestit de gala, totalment negre, excepte la camisa que és blanca, porta barret de copa, gambeto i unes sabates amb una gran sivella. És l’únic ballador que dansa amb totes les noies per després lliura-les a les seves respectives parelles. Té una forma singular de puntejar la dansa, fent característics saltirons.
Entre les balladores, trobem la batllessa, la primera balladora que per distingir-la com a persona d’alta categoria, va vestida diferent a les altres, fins als peus tota negra, amb mantellina blanca, un vistós collaret i un ventall antic. El seu vestit s’inspira en els vestits de núvia que antigament portaven les balladores, al ser el més elegant i de mudar que tenien. Anys enrere era la mateixa dona de l’alcalde la que ballava, ara sols en representa el paper. Té el privilegi de ser la primera a ballar amb el capdanser amb dues voltes a la plaça.
La campesa, la segona balladora, representa la mestressa que deix el camp per poder-hi ballar. Aquesta vesteix igual que les pabordesses i també com la batllessa balla dues voltes a plaça. La figura de la campesa va desaparèixer quan la dansa es va passar a ballar a la plaça, però es va tornar a recuperar al cap d’uns anys, continuant aquesta com a segona balladora.
Les balladores, anomenades pabordesses del Roser són quatre. Vesteixen amb una faldilla florejada fins sota el genoll, gipó, davantal negre, mocador de seda, mitges i caputxes blanques. I van ben abillades amb arracades, agulles de pit i collarets. Totes les balladores exhibeixen vistosos ventalls, alguns de molt antics. Amb el capdanser cadascuna balla una volta a la plaça.
El que fa als balladors, els dos que van a davant són la parella de la batllessa i de la campesa, i es diferencien dels altres per portar la barretina i la faixa morada, els quatre balladors restants la porten vermella. Tots vesteixen pantalons fins a mitja cama, camisa blanca, barretina, faixa i armilla de vellut i espardenyes de set betes. El primer ballador porta els pantalons i l’armilla verdosa, el segon de color gris i dels quatre restants, dos vesteixen amb to marró i dos en blau.
Els vestits dels balladors són propietat de l’ajuntament, i el mateix consistori els guarda. A mitjans del segle XX es va encarregar un vestuari pels balladors, fins aleshores anaven mudats però no vestien tots iguals com ara. Amb els anys, s’han anat renovant algunes peces. L’ajuntament també disposa de ventalls, però algunes de les balladores porten els de la família o altres que els han cedit pel ball, també és el cas de la mantellina de la batllessa o dels visos de totes les balladores.
Per tota balladora la màxima aspiració és arribar a ser la primera balladora (la batllessa), un cop ho han aconseguit es retiren de la dansa, i van entrant noves balladores. La batllessa sols ho és un any, en canvi les pabordesses van repetint fins arribar a ser la primera balladora, seguint un ordre d’antiguitat. Els balladors i el capdanser ho poden ser molts anys, alguns han ballat més de trenta-cinc anys.
Antigament, la dansa era també la presentació en societat de noves parelles de festeig, tots els balladors havien de ser solters, excepte la batllessa, la campesa i el capdanser. Actualment l’estat civil ja no es té en compte, i tampoc que les parelles siguin parella.
Es desconeix l’origen de la melodia, que és la mateixa que les danses de Gombrèn, Falgars i Riudaura, entre d’altres. Lluís Millet Pagès la va relacionar amb una nadala francesa titulada “Pour l’amour de Marie” publicada al segle XVI, una qüestió que no ha estat prou estudiada.
Està formada per dues tonades de vuit compassos cadascuna, repetint els vuit darrers, amb un total de vint-i-quatre. A mitjans del segle XX es van introduir canvis, amb la incorporació del Ball Cerdà i l’alternança d’instruments. Fa aproximadament trenta-cinc anys es va fixar “El meu promès” com a galop d’entrada i de sortida de la plaça. Abans, eren els músics qui decidien el galop que tocaven. El que fa a la lletra, Rossend Serra Pagès en va recollir una part al setmanari ripollès “La Veu Comarcal”, l’any 1914.
Cada any, l’Ajuntament contracta dues cobles diferents una pel diumenge i una altra pel dilluns. Es col·loquen sobre un empostissat en un extrem de la plaça.
A mitja tarda, els balladors es troben a l’ajuntament, on s’acaben de vestir. Des d’allí, surten en comitiva en direcció a la plaça, primer els músics, després el capdanser, segueixen les sis parelles de balladors i les autoritats al final. A la plaça ja els espera un nombrós públic assegut en cadires i de peu.
Al so del galop d’entrada “El meu promès”, els balladors entren a la plaça per un lateral, al davant hi va el capdanser seguit de les sis parelles, una darrera l’altra.
A l’entrar els balladors donen dues voltes a la plaça, i a la segona volta saluden les autoritats, que ja s’han col·locat al lloc reservat, al costat dels músics.
El capdanser pren les sis balladores, tenint al seu costat la batllessa, seguint la campesa i les quatre pabordesses, totes arrenglerades al costat, donant-se la mà fan una volta completa sobre si mateixos per tornar-se a trobar a on eren, aquesta part és coneguda com “fer el vano”.
A continuació, el capdanser balla amb cadascuna de les balladores fent dues passades amb la batllessa i la campesa, i una amb la resta, i acaba ruixant-les amb aigua de roses de l’almorratxa, finalment, les lliura al seu respectiu ballador. Les parelles, quan la noia ja ha ballat, volten la plaça passejant. El capdanser, aleshores, es retira i les parelles passen a ballar el ball cerdà. Ball que es va introduir a la dècada dels anys 50 pel director, d’aquell moment de la dansa, Joan Costa.
La part final són les corrandes, abans les balladores es treuen les caputxes, la batllessa la mantellina, i també es recullen tots els ventalls. S’inicià amb el contrapàs. Primer es fa una aixecada amb tres grups de dues parelles, després dos grups de tres parelles i finalment totes les parelles amb una sola rotllana. Aquesta aixecada tots junts, es fa dos cops, una de prova i la final. Els balladors aixequen les noies i aquestes s’aguanten a les seves espatlles, a l’aixecada final els dansaires competeixen amb els músics, que han d’aguantar la nota final tant de temps com les noies estan alçades. Des de fa prop de trenta anys es compta el temps que dura l’alçada, que està sobre els 30 segons.
Després de l’aixecada final, torna a entrar el capdanser i amb totes les parelles, fan una volta a la plaça, els balladors es treuen la barretina, i s’acomiaden de les autoritats i del públic. Surten de la plaça al so del “Meu promès” com a galop de sortida, i es dirigeixen, de nou, a l’ajuntament, d’una manera més informal. A l’arribar al consistori s’anota en el llibre de la Gala els noms dels balladors, la cobla, el temps de la durada de l’aixecada i el nom de les autoritats presents. Sovint algunes d’aquestes firmen en aquest mateix llibre i fan una petita dedicatòria a la Gala.
Actualment la durada total de la dansa és d’uns 30 minuts.
En la sessió ordinària del consell executiu de la Generalitat de Catalunya, el dimarts dia 29 de juliol del 2014, la Gala de Campdevànol va ser declarada Element Festiu Patrimonial d’Interès Nacional d’acord amb allò que preveu el Reglament de Patrimoni Festiu de Catalunya.
